Raimon. Aquest jo que jo soc

Raimon. Aquest jo que jo soc es un debat entre el personatge d’ell que han creat els altres i l’home lliure que sempre ha estat. Viu amb una certa sensació que si vols tenir criteri propi, sempre has de pagar un costós peatge. Ara, superada la vuitantena, mira enrere i passa comptes amb una societat que l’ha convertit en un mite, però també l’ha apartat quan no encaixava.

Josep Pla diria que li recorda «el jove pobre de les novel·les de Balzac i Flaubert». Pere Quart el descriuria com una «criatura providencial» i aquell jove que amb les seves cançons «exhala, en català de València, una vociferació fenomenal» seria retratat, el 1964, per Fuster. Miró dissenyaria la portada d’un disc seu, i així aniria creixent el fenomen.

Perseguit per la repressió franquista, no deixaria mai d’actuar en universitats, actes i concerts.  Sempre amb l’ombra d’una irrupció policial o d’un ban de la censura planant per damunt. Mentre aquí aconseguia anar burlant la grisor, a l’estranger la seva figura creixia amb concerts importantíssims a París i gires que el durien als Estats Units o al Japó quan encara mai ningú hi havia cantat en català.  Versos d’Ausiàs March a Tòquio, lletres de lluita a Chicago…  I mentrestant, també l’amor. En tots aquests anys, igual que no s’entén Raimon sense la guitarra, tampoc no s’entén Raimon sense Annalisa, la seva dona, que també omple pàgines de la seva vida.

Miquel Alberola retrata Raimon i retrata una història que ens explica no només qui és ell, sinó qui som nosaltres.